MOLT BON INICI DE LA SEGONA VOLTA

MAGATZEMS MOYÀ ARTÀ: 1 - CV SÓLLER: 3

Sets: 25-19/18-25/23-25/18-25

Si com vàrem parlar a principi d'any, el partit contra Pòrtol es va enfocar com un bon entrenament per als nostres sèniors ja que aquest equip no juga la "mateixa lliga" que els sollerics, els primers resultats positius no s'han fet esperar i al segon partit d'aquesta segona volta ha arribat la primera victòria tombant a un sempre difícil adversari com és l'Artà i que ja ho va demostrar a la primera volta aconseguint remuntar un 2-0 en contra i emportant-se el partit. Aquell dia la venjança esportiva es va escriure en lletres de sang dins el cap de cada un dels components dels conjunt solleric.

I arribà el dia esperat! Diumenge passat dia 24, a les 12h va donar inici el partit de tornada. Els sollerics es presentaren amb tots els seus integrants excepte en Biel Vidal i en Pep Campillo que es troben a la recta final de la recuperació de les seves lesions. Els locals també presentaven tot el seu conjunt a excepció d'un dels seus centrals, però que si el comparam amb l'equip que vengué a Sóller, disposaven de millor grup amb noves incorporacions molt interessants.

Com ja és habitual als jugadors de la Vall, al primer set no oferiren el seu millor joc. Semblaven una maquinària mal engreixada. Els moviments es feien tard, lents i desgarbats. En defensa sempre l'atac contrari els agafava desprevinguts i fora de les posicions idònies. En atac, faltava duresa i potència el que facilitava les defenses i els bloquejos locals. Era una lluita desigual com la de David contra Goliat. Cada atac local era sinònim de punt metre que perquè els nostres poguessin aconseguir-ne un al seu favor, s'havien de rompre la crisma aixecant una i altra vegada defenses o bloquejos i tornant a atacar. Massa esforç per a tan poca recompensa, ja que el marcador es va aturar al 25-19.

Un cop més, el temps de descans va semblar un estímul miraculós per als sollerics. Sortiren a la pista a menjar-se el món, entregant el màxim de cada un d'ells a cada jugada. No es donava cap pilota per perduda i es salvaven balons de totes les formes imaginables (de dits, amb caigudes laterals, amb planxes, d'avantbraç) i la defensa començar a servir pilotes a Toni Pericàs perquè oferís tot un recital de col·locacions de tots els tipus. Un amb l'altre s'anaren contagiant d'aquest esperit de lluita en la defensa i a poc a poc ara un, ara l'altre, anaren traient defenses als difícils atacs artanencs. Però les defenses no servirien de res si els atacants no agafaven també una bona sintonia amb la pilota que els hi reportés major confiança a l'hora de copejar fort l'esfèric sense tenir por a fallar i cercant rompre la part alta de la difícil murada que era el bloqueig local. El que durant el primer set havia estat renou, ara era música. El conjunt solleric havia trobat l'harmonia i el ritme necessaris perquè tot funcionàs a la perfecció i sonàs com una gran melodia victoriosa. Es va aconseguir pagar amb la mateixa moneda, aturant el lluminós al 18-25. Fantàstic!

El tercer set era el de la consolidació si el guanyaven els nostres, o bé el de la recuperació si sortia vencedor l'Artà. No es podia perdre l'oportunitat i els dos equips sortiren disposats a donar-ho tot perquè ambdós sabien que hi havia molt en joc. Ara la música no era ni chill-out ni new age, era rock and roll i del heavy! Tot eren pilotades, defenses, contraatacs, bloquejos, "apoyos" i punts, molts de punts! Però banyats de suor, suor gairebé de sang. Cap dels dos conjunts volia perdre el compàs del partit i si ara tocava ballar ràpid, idò venga! Sortiren a rotllo les millors figures de les que cada entrenador disposava per tal de no perdre el ritme, però també s'hagué de ficar mà a la banqueta per a donar descans. Fou en aquests durs moments on es varen notar els durs entrenaments que s'havien duit a terme les darreres setmanes per tal de millorar el joc però també l'apartat físic dels sollerics. Aquesta va ésser la clau per a no baixar la guàrdia i als punts decisius saber dur millor el compàs del partit amb el cap fred que va ésser clau per a conduir als de la Vall a agafar la batuta de l'encontre. 23-25! S'havia aconseguit capgirar el marcador i ara tot feia indicar que el artanencs es trobaven a mercè de la direcció músical que com si es tractàs d'una gran filharmònica o big band, el conjunt solleric feia sonar sense que hi hagués ni cap nota discordant ni cap solista destacat.

Al tercer set només els hi restava als de la Vall afermar-se en el joc. I quina millor manera que agafar distància des de l'inici fonamentat en un servei molt ben dirigit i intencionat cercant les notes més febles de la partitura local. La maquinària es trobava ben engreixada i a ple rendiment i el conjunt executava música celestial a cada una de les seves jugades. Però tot lo bo s'acaba, com els grans concerts, i la fi estava molt propera. Però com les grans bandes o grups no es poden acomiadar sense els seus millors èxits que solen interpretar als "bises" a petició del públic assistent, els sollerics exhibiren el seu millor joc amb la satisfacció de sentir-se guanyadors als punts finals, com les grans estrelles del panorama musical al finalitzar el seu repertori. Amb un públic i equip rival entregat s'arribà així a la finalització d'aquest emocionant i preciós partit de volei, amb el resultat final de 18-25.

I si a aquesta crònica li voleu posar música per entendre millor el sentiment que es viu dins l'equip sènior masculí, doncs pitjau el següent enllaç:
El sènior masculí és així